Germà Negre i Alba Careta - Cançó de les mares

Aquesta cançó és un homenatge a la figura de les mares, aquell referent vital que esdevé únic per a qualsevol persona. Juntament amb la veu màgica i la trompeta deliciosa de l'Alba Careta.

Una mare sola amb sa filla hi reposa
Eixuga el plor dels llavis per fer-li un petó,
canta una mare tranquil·la i xamosa,
per adormir-la amb aquesta cançó.

Dorm, filla meva, te’n vetlla la mare,
dorm sense pena, turment ni recel,
que al bressolar-te davallen encara
aquí la a terra los àngels del cel.

No em ploris, no, fillet meu de la mare,
no ploris, no, que jo canto cançons.
I et duré a(t)melles i coca ensucrada
i et duré neules, confits i torrons.

Tot lo tropell d’amargures i agravis,
i de la terra los aspres esculls,
i es desfà el tendre mirar dels teus llavis,
i es desfà el riure mirar de tes ulls.

Tu ets l’esperança més bella i serena,
tu ets la pubilla gentil del meu cor.
Jo sense tu moriria de pena
i amb tes mirades jo en moro d’amor.

Adrià Estarriola - Violí i mandolina
Adrià Mateos - Bateria
Aleix Pagès - Baix i sintetitzadors
Ferran Roure - Tenora i saxo
Adrià Dilmé - Veu i acordió
David Mauricio - Guitarra i veu
Marc Vall - Percussió

Col·laboracions: Alba Careta - trompeta i veu
Gravació i muntatge: Pau Padrosa Sala i Miquel Silveria Guàrdia.

Tot explorant l’arxiu del Càntut, Germà Negre va descobrir una peça que correspon a la melodia de la cançó "El noi de la mare". Aquesta, que pren forma de nadala, esdevé una preciosa cançó de bressol, d'autor anònim i origen incert. La cançó de les mares sorgeix d’un fragment del poema del mestre, escriptor i pedagog Antoni Bori i Fontestà (Badalona, 1862-1912) que apareix al llibre El trobador català - llibre de lectura en vers destinat als col·legis de nois i noies de Barcelona (primera edició de l'any 1892).