BENIMANTELL·

Només en passar la Nucia s’acaben les innumerables redones que el progrés ha anat fent en la carretera que va de Benidorm a Alcoi. Enfilem paca Benimantell (Tots llauren a parell), poblet muntanyós posat a la falda d’Aitana, i ens endinsem en la part més aïllada de la Vall de Guadalest. Els seus veïns només deixaven casa, terres i poble, per l’obligatorietat d’anar a servir o fer la temporada de la verema a L’Alger. També les dones anaven a la colònia francesa a posar-se en amo, una costum que va perdurar fins els anys 50 del passat segle. Altres, van preferir provar de treballar a les fàbriques alcoianes, i, amb això, van fer d’Alcoi la seua ciutat gran de referència. Alacant, només si era menester per a coses administratives o per embarcar paca l’Alger.
El pantà de Guadalest va canviar-ho tot, des de l’orografia (que ja havia estat voltejada per nombrosos terratrèmols al XVIII) fins la seua transformació econòmica que, cada volta més, depèn del turisme, en detriment de la seua agricultura de secà. Aixina i tot, la noble disposició i modesta habitud dels seus veïns denota una resignada mentalitat, encara, llauradora.
A l’entrar al poble, contemplem des duna casa solta, a on posem la càmera per gravar, tota la figura del nucli antic, disposada sobre bancals i horta. S’acosta l’amo i encetem conversa:
-Té vosté la casa ben posada, la vista és privilegiada
Sempre ha estat ací, estem posats a vore i no li donem massa importància
La casa que hi ha damunt d’eixe tossal, sembla casa de senyors.
No, és casa normal, de persones normals. Ací no mai hi hagut rics ni tampoc ne venen
Estan podant i cremant brosta, la fumerada blanca s’escampa i fa figures verticals que tan a les penes es mouen. No fa vent
-La terra ja no deixa, no s’ho val la pena. Ni ametlers ni oliveres. Tampoc el nespro ni la poca taronja. Lo que no deixa, millor deixar-ho...
Igual a l’home no li venien al cap les cases i els masos on passaven llargues estades ‘Homenots d’Alacant’, enamorats de la Serra d’Aitana i la Vall de Guadalest. El compositor Oscar Esplà, el pintor Emilio Varela, l’arquitecte modernista Juan Vidal i l’escriptor Gabriel Miró; tots amb casa a Benimantell on entre animades vetlades i tertúlies també trobaven inspiració creativa.
Miró, tan descriptiu i estètic (potser per això li agradava tant a Pla), en Años y Leguas fa esta lloança del poble:
Tan de Juguete de feria era Benimantell
que resultó un pueblo de verdad.
Seguim passejant pel poble , encara és enjorn i dissabte, l’entramat de sinuosos carrers estrets i costerers però ombrívols romanen buits i silenciosos, tan sols harmonitzats pel piuleig de pardalets matiners. Es veuen passar forasters arribats per fer senderisme. Gojaran d’un bon escenari.
A la plaça ens detenim davant la senzilla portalada de l’església de Sant Vicent de La Roda, pocs pobles del país el tenen com a patró o ben poc en saben d’ell. Patró de València, Lisboa i només de quatre o cinc pobles valencians. Curiosament té més devots al Principat.
Arribem a l’eixida del poble pel camí que baixa a Beniardà, passem per davant de l’escola i me’n recorde que Benimantell va ser el primer destí de mestra d’Isabela, la meua dona. En aplegar, resulta que la plaça estava ocupada per un conegut, també d’Oliva. No va arribar a exercir. Han passat trenta cinc anys i encara no coneixíem Benimantell. Ja l’hem passejat
Maig de 2022