Llegir obres d'art: Jean-Auguste-Dominique Ingres: La font

@humanitatsdigitals.jcampas1950
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Ca...
És una obra cabdal en la culminació del nu femení ideal en el context de l’academicisme francès.

Iniciada durant l’estada de l’artista a Florència cap al 1820 i finalitzada a París quaranta anys més tard, presenta una figura femenina nua, frontal i perfectament centrada, que sosté sobre el cap una gerra d’on brolla aigua. L’ambient natural que l’envolta, format per roques i vegetació, permet identificar-la com una nàiade, personificació d’un brollador natural. El públic i la crítica del 1856 l’acolliren com la plasmació suprema de la bellesa clàssica en ple segle XIX.

Estilísticament i tècnicament, La font mostra el domini absolut del llenguatge neoclàssic per part d’Ingres: la línia de contorn és neta i elegant, la pinzellada gairebé imperceptible i la llum uniforme, que modela suaument el cos idealitzat de la jove. La composició vertical i simètrica, amb la figura situada dins una mena de nínxol natural, accentua el seu caràcter estàtic i escultòric, com si es tractés d’una estàtua clàssica convertida en carn. L’harmonia de proporcions, lleugerament allargades, reforça la recerca del bell ideal allunyat de la realitat quotidiana.

La lectura iconogràfica ens revela el sentit al·legòric de l’obra. La gerra, l’aigua que cau i els elements vegetals remetent a la natura fecunda permeten entendre la nimfa com a font de vida i de puresa. Les flors delicades als seus peus al·ludeixen a la fragilitat de la joventut i l’heura dionisíaca suggereix una sensualitat latent.

Iconològicament, la dona-font actua com a síntesi de la dona i la natura: és origen d’inspiració artística, brollador etern de bellesa, símbol atemporal que connecta amb les arrels clàssiques i amb la idea de la musa com a font creativa.

A nivell sociològic, l’obra reflecteix les contradiccions envers la representació del cos femení en el segle XIX. El nu era admissible en l’art sempre que s’emmascarés sota una justificació mitològica, fet que permeté a Ingres mostrar una adolescent nua per al gaudi d’un públic principalment masculí. La model, una jove d’origen humil, quedà reduïda a matèria artística sense agència ni reconeixement. Aquest desajust entre l’ideal estètic i la realitat social palesa el caràcter de classe i de gènere que informava la producció i recepció de l’obra.

Des d’una òptica feminista, La font ha estat objecte de crítica per la manera com perpetua la cosificació del cos femení: la figura, sense identitat pròpia i carregada d’innocència passiva, és situada perquè l’espectador la contempli sense qüestionar-la. La seva nuesa idealitzada respon a un cànon construït des del desig masculí, que redueix la dona a símbol de bellesa natural i eterna, privant-la de subjectivitat i complexitat humana.

En una mirada comparada, La font s’inscriu dins una llarga tradició de nus femenins idealitzats, des de l’Afrodita de Cnidos de Praxíteles fins a El naixement de Venus de Botticelli. A diferència del nu combatiu i narratiu del Romanticisme (com el de Delacroix), Ingres opta per una bellesa immòbil i atemporal. L’obra representa, així, el punt culminant i també el límit d’una visió clàssica de la feminitat en l’art occidental, que posteriorment seria revisada i qüestionada en termes ètics i estètics.

Presentació, 00:13
Anàlisi iconogràfica, 01:24
Anàlisi iconològica, 06:38
Anàlisi sociològica, 11:48
Anàlisi feminista, 18:35
Composició, 25:25
Tècnica, 31:35
Anàlisi estilística, 40:25
Anàlisi comparada, 45:48
Afrodita de Cnidos, 46:11
Botticelli: Naixement de Venus, 49:03
David: Sabines, 51:57
Delacroix: llibertat guiant el poble,55:02
Delacroix: dones d’Alger, 56:43
Bibliografia, 58:19