La Ludwig Band: "Esperem que sigui l'última vegada que patim per veure si omplim l'Apolo"

Arriben en bici, amb aquell aroma de banda de rock americana dels seixanta, de nets putatius de Pau Riba i Jaume Sisa. Mirada sorneguera, el cap als núvols i el cor a la música, La Ludwig Band són com una caravana de hippies mig distrets mig genials que va de concert en concert vivint sempre al límit de la tonalitat. Un festival exprés que recorre Catalunya sala a sala, festival a festival, festa major a festa major, en un vagó sònic que llisca per via ampla. L'any 2025, diries que estan fora de context. Suposadament, molt suposadament, fora de context. Els que queden arraconats a l'hora del pati perquè no els han acceptat (i tampoc volen ser acceptats) a la banda. Potser això és el que els fa més autèntics. Més modernistes. Potser aquest és, en part, el secret del seu èxit. Això i un bon grapat de cançons memorables. Aquesta nit La Ludwig Band que dies enrere, pròleg d'un disc que estan acabant de coure aquests dies a Vic, publicaven el single Millor amb ell tancaran a l'Apolo (amb totes les entrades venudes de fa dies) el cicle que dos anys enrere van iniciar a la mateixa sala del barri del Poble Sec de Barcelona presentant el que fins ara és el seu darrer treball d'estudi, Gràcies per venir. Aleshores, remant (suposadament, molt suposadament) en contra de tendències i modes urbanes, eren un dels grups més suggerents de l'escena musical catalana. Ara són LA BANDA. Així, amb majúscules. Quim Carandell (cantant i guitarra), Pau Esteve (teclat i cors), Andreu Galofré Sala (baix i cors), Roger Cassola (bateria i cors), Lluc Valverde (clarinet, saxo i cors), Gabriel Bosch Bosch (guitarra i cors) lliguen les bicis i seuen a la poca herba que encara queda als Jardins de Màlaga de Barcelona. Tímids, els has d'arrencar les declaracions com el dentista que extreu queixals. Sempre ha estat així. Fa anys, en aquells dies que dúiem mascaretes, en Quim Carandell, amb aquella semblança d'estudiant de la Universitat de Berkeley manifestant-se contra la Guerra del Vietnam: alt, desmanegat, ros despentinat, amb ulleres rodones... em va deixar quan vaig apagar la gravadora que havien de millorar en les entrevistes. Mentre gravin discos com els que han anat gravant i facin concerts com els que ens han fet des que van començar el 2017 com si volen regalar-me silenci monàstic la mitja hora que passem plegats.

🔔 Subscriu-te al nostre canal: http://bit.ly/2kcIrB5
📰 Visita ElNacional.cat: https://www.elnacional.cat/